(1935-2006) Comença la seva carrera volent ser escriptor, però no arriba a ser-ho. Prefereix traduir textos que l’inspiren i dirigir la col·lecció de cinema d’Anagrama. És guionista de directors propers, cineasta metamòrfic, articulista ocasional a El Viejo Topo o al suplement Cultura|s de La Vanguardia, activista de l’internacionalisme, militant de l’autonomia obrera i professor que trenca esquemes.

Després de convertir-se en un dels portaveus de l’Escola de Barcelona amb la pel·lícula Dante no es únicamente severo (1967), codirigida amb Jacinto Esteva, se situa en un segon pla i segueix una trajectòria cinematogràfica intermitent i heterogènia, on les fronteres entre ficció, documental, militància i assaig es converteixen en un terreny de joc i un acte de pensament. D’aquí sorgeix la reflexió política de Numax presenta… (1980), el retrat fantasmagòric d’El encargo del cazador (1990) i la ruralitat sòrdida d’Un cos al bosc (1996).

El 1997 té  un ictus que, com una caiguda del cavall, transforma la seva vida. Aleshores dirigeix Mones com la Becky (1999), De nens (2003), Veinte años no es nada (2005), Literatures de l’exili (2005) i Més enllà del mirall (2006), pel·lícules impulsades pel Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, on fa de professor i des d’on remou les estructures i les consciències del cinema documental i exerceix una enorme influència en les generacions de cineastes que el succeeixen.